com el flaire d'una flor
suau i dolç
torna a mi,
amb la veu xiuxejant,
actitut d'aquells
no ho tenen tot,
llavors el seu batec
s'iguala amb el meu
com sempre,
i mentres intente
evadir-me, cada vegada
estic més aprop,
prop del desastre,
prop de tu,
prop d'ell,
el cor batega més fort,
tu lluites per quedar-te,
jo per fugir,
i ell per posseir-me.
noséqui.
4 comentarios:
¡¡¡gracias por regalarnos un poema!!!
Y de grietas nada...para eso está el barro y la amistad...eso también es amor
...sin lugar a dudas Mo.
bs.
Impresionante Laura. Un gran hallazgo para la tertulia. Y también una forma creativa de canalizar todos esos sentimientos :)
Publicar un comentario